dijous, 1 de juny del 2017

Socials: ¿Perquè Estic Aquí?

Molts diuen que els immigrants amb prou feines aportem gens al país, que seria tot millor sense nosaltres; gràcies a Déu aquest tipus de persones a poc a poc van disminuint, de vegades per a nosaltres (els immigrants) és difícil, fins i tot per a una nena com jo. Recordo quan vam haver de viatjar per a Espanya: “Aviat veuràs al teu papà” - em deia la meva mare.


Tot això va començar quan jo vaig néixer, el meu pare volia estudiar un master de la seva carrera, arquitectura. Tenia dues opcions: Espanya o Estats Units i finalment va triar Barcelona (ja imaginaràs perquè...). El meu pare en això ja estava casat amb la meva mare i jo amb prou feines havia nascut, però encara així va voler venir aquí per buscar alguna cosa, com tots els immigrants, amb una esperança de tenir una vida millor. En el nostre cas no va ser per necessitat, no com uns altres, no com els quals es vénen a la completa aventura. El meu pare a la setmana d'arribar va poder trobar treball i estada, obvi el treball no era de la seva professió, però l'oportunitat de treballar en aquestes circumstàncies, no es pot negar. Ell no tenia cap familiar aquí, cap amic ni conegut, però sempre penso que el meu pare ho va passar millor que altres persones.


Van passar sis anys. Els primers sis anys de la meva vida. Encara recordo la primera vegada que el vaig veure, no parava de preguntar-li a la meva mare que si era el seu espòs, si era el meu pare, jo tindria uns 3 anys quan el meu pare va viatjar a Colòmbia aquella vegada (perquè ja havia viatjat abans, solament que no m'acordo). I així va ser durant aquells anys, el meu pare venia a Colòmbia per veure'ns, i es tornava una altra vegada cap aquí, a lluitar per nosaltres. M'imagino lo difícil que va ser per a la meva mare, que hagis de criar a la teva filla menor sense la companyia del teu espòs, crec que és bastant complicat.


Just abans que sortís l'oportunitat que la meva mare, la meva germana i jo viatgéssim, el meu pare ja no tenia esperances, ja s'anava a retornar definitivament, però la meva mare ho va convèncer, que esperés una mica més, que tot el que havia passat era un pla pels dos, i així va ser, gràcies a Déu poc després vam poder viatjar. (Cal aclarir que els meus dos germans majors no són del meu pare, el meu germà no va poder viatjar perquè ja era major d'edat quan va succeir tot, això volia dir que ja no estava sota responsabilitat del meu pare, el seu pare legal, encara que el meu pare mai es va posar entre mig en la relació de “mare i fill” perquè no considerava que tingués autoritat sobre ell, simplement era l'espòs de la seva mare, un amic... Però això és una altra història).


Quan vam viatjar al febrer del 2007 va ser un canvi dràstic, de passar del clima càlid de Cali, una ciutat on cada dia de l'any és estiu; a passar al fred humit de la Barcelona, en l'auge de l'hivern.


La meva germana ho va passar realment malament, ella tenia 14 anys, aquest mateix any cumplia els 15, i com sabràs, en la nostra cultura, les “quinceañeras” són molt importants per a tots, fins hi tot la família del difunt pare de la meva germana li digués a la meva mare que la deixessin a Colòmbia per poder celebrar-li la festa. Ella va passar de tenir tots els seus amics (molts, pel que sembla) a no tenir cap i que la tractessin com la noia nova que és mig rara, ella m'explica que els dies se'ls feien eterns, que aquesta pujada infernal fins a aquest institut era horrible i que l'única persona que la va tractar bé va ser Marga (la professora). Se sentia sola fins que va arribar una nena d'Hondures, Sílvia, la meva germana diu que va ser un miracle.


D'altra banda la meva mare se sentia beneïda, però alhora poc realitzada. Amb la casa sense pintar i quatre cadires com a mobles, es va posar a l'obra, va buscar treball, ho va trobar i va començar a pintar la sala de colors vius (verd pastís i vermell negre, encara em acord). Ara havien cortines, teníem un sofacama, una televisió i una taula central. En poc temps va començar a buscar cursos per aprendre català i fins i tot va aconseguir poder entrar a un grau superior del que ella estava estudiant a Colòmbia, auxiliar d'odontologia, més específicament higiene dental, però va decidir deixar-ho, ella considerava que jo estava molt petita per deixar-me tota sola a casa i va preferir aprofitar aquest temps per estar amb mi, en aquest llavors jo li deia que jo ja era bastant gran per cuidar de mi sola, que podia fer el que ella volgués, però obvi solament era una nena (tenia uns 9 anys), i ara li agraeixo a la meva mare per haver fer aquest sacrifici per mi.


I jo… Bé, jo solament era una nena que malgrat que la seva vida havia fet un gir de 180º, ella seguia com si res. Pot ser que no m'afectés directament, però ara que tiro vista enrere, m'adono que sí: em vaig tornar una nena plurica, plorava per tot. M'acordo que el meu germà em trucava i em deia que uns ocellets li havien explicat que m'havia tornat molt plorica i em feia prometre que no ploraria més.


Quan portàvem aquí uns 4 anys la meva mare va rebre de matinada una trucada, havien matat al meu oncle, l'únic germà del meu pare. M'acordo molt bé d'aquesta nit, jo no podia dormir i l'hi vaig dir a la meva germana, quan de sobte escoltem uns plors que venien de l'habitació dels meus pares. El meu pare ho va passar realment malament. Fa menys de 4 anys també ens va arribar una altra notícia similar, al meu cosí ho havien matat. Notícies d'aquest tipus sempre són molt impactants i encara que saps que a qualsevol moment poden enviar-te una, mai estàs preparat.


Amb tot això vull dir que venir a un país que no és el teu i començar de zero, aprendre una nova llengua, buscar treball i de vegades frustrar-se perquè no ho trobes, és difícil. Si a això li sumem que no pots estar amb les persones que estimes als moments dolents, es fa un món. Totes les persones que han hagut de deixar el seu país per un o un altre motiu, deixen coses enrere, així com la meva germana va deixar els seus amics; se separen de gent a la qual aprecies molt, com la meva mare va haver de deixar al meu germà; perds a gent però no pots estar allà per recordar-la ni per consolar als altres que també han patit aquesta pèrdua, com el meu pare amb el seu germà. Si això ja és difícil no m'imagino a aquelles persones que han hagut de deixar el seu país per motiu de guerra, o perquè si no ho fa ho maten, o per pura necessitat, no li desitjaria això a ningú.

I cada vegada que miro a aquelles persones que estan patint molt, m'estremeix el cor. Pensar que a vegades ens comportem d’una manera inhumana amb aquells que necessiten ajuda… No poder fer res em posa malalta, al meu somni algun dia és poder ajudar a aquells que necessiten ajuda (directament jo),  poder veure els seus somriures seriosa fantàstic, seria un somni fet realitat.

divendres, 24 de març del 2017

Una Carta Para Mi Lector

En un principio, cuando en clase nos dijeron de realizar un trabajo sobre Leonardo Da Vinci no me hizo mucha ilusión, pero al recordar todo lo que había  hecho, lo tuve más que claro.

Si no sabes quién es, déjame explicarte: este hombre es de gran inspiración, se puede decir que vivió de sis sueños. Muchas personas nos preocupamos de "el qué dirán los demás" si decimos o hacemos algo, pero este señor creo que no se preocupa por eso, y en mi opinión esa fue una de sus claves para el éxito.

No sé si sabrás cuáles fueron sus inventos, pero te aseguro que si Leonardo hubiese vivido en nuestro tiempo, en estos momentos estaría bañado en dinero. Él fue el que inventó el puente colgante ¡Sí! Como aquel que está en el parque, al lado de la iglesia; o la sierra mecánica, piensa que gracias a él ahora muchos leñadores le dan las gracias, probablemente sin ella odiarían su trabajo. Y no acaba aquí, no solo era inventor, sino también: arquitecto, pintor, matemático, ingeniero, científico, poeta, filósofo (...) y hasta músico! Madre mía... Y ¡Ah! Por cierto, él fue quien pintó La Gioconda, puede que tú la conozcas como "La Mona Lisa", pero en italiano suena más sofisticado. En lo personal, esa señora me da miedo ¿has notado que no tiene cejas? ¡Qué horror!

En fin, Leonardo Da Vinci es de mucha inspiración, y mira que no te he contado ni la mitad sobre él. Creo que a la hora de hacer mi redacción no sabré de qué hablar con tantos sucesos que contar.

dilluns, 5 de desembre del 2016

What Happened in Home Alone 2

Kevin was an incident with his brother in the choir, so his parents forced them to apologize to everyone for what they have done, but Kevin wasn’t want to, because he belived that his brother is responsible of it all.

Afterwards, his mother got angry with him and she punished him, again, in the attic. The next day, he, his parents and his relatives, (all his family) , they had to take a flight ( with destination to Florida for their holidays) , and, again, they woke up late, but in this occasion, Kevin was in the car, ready for the trip.


When they were at the airport, Kevin stopped for a moment to put batteries in his camera, but, then, when he finished , he distracted and finally he boarded a plane for New York (and his family to Florida).

dilluns, 28 de novembre del 2016

¿Quien es J.D. Salinger?


J.D. Salinger fue un famoso y reconocido escritor principalmente de su primera novela, El Guardián Entre El Centeno. Fue publicada en 1951 y rápidamente se hizo muy famosa. Fue duramente criticada, pero a pesar de eso gustaba a mucha gente. En esta historia, Holden Caulfield, el protagonista, un chico adolescente inadaptado, rebelde e inmaduro, narra un poco su vida mientras que pasan cosas en el tiempo presente. Más tarde Salinger publicó varios relatos como Nine Stories (1953) o Franny and Zooey (1961). 

Continuando con el autor, su nombre entero es Jerome David Salinger, nació el 1 de enero de 1919 en Manhattan, Nueva York y murió el 27 de enero del 2010 con 91 años. Se casó 3 veces: la primera con Sylvia Welter en septiembre del ‘45; la segunda con Claire Douglas en junio del ‘55, con ella tuvo sus dos hijos: Matt Salinger, que actualmente tiene 56 años y se dedica a la producción y actuación de películas, y Margaret Salinger la actriz y escritora actualmente tiene 60 años; y por último, se casó con Colleen O'Neill en el 1988 y con ella duró hasta su muerte. 

Salinger se reclutó para el ejército en abril de 1942, ya en ese tiempo había comenzado a tomar su carrera literaria; The New Yorker, la revista literaria norteamericana más prestigiosa, ya había aceptado publicar un relato suyo, Slight Off Madison, (en el cual sale el personaje de Holden Caulfield). 

Posteriormente, cuando tuvo su fama gracias a la novela Guardián Entre El Centeno, decidió proteger su privacidad, se mudó a su ciudad natal, Nueva York, y se apartó del mundo exterior. En ese periodo se dice que escribió mucho, las obras están pensando en publicarlas entre el 2015 y 2016, aunque ya estamos a finales de año (del 2016) y todavía no han sacado ninguna. 

Otro acontecimiento relevante de la vida de Salinger es que estuvo indirectamente relacionado con el asesinato de John Lennon, ya que Mark David Chapman, el asesino, dice que lo que le inspiró a matarlo fue la obra de J.D. Salinger, El Guardián Entre El Centeno, porque se sentía identificado con el protagonista, Holden Caulfield, un amigo le recomendó el libro y la historia fue un muy importante personalmente (para él), hasta el extremo que declaró que deseaba modelar su vida a imagen de la del protagonista, Holden Caulfield.

dilluns, 14 de novembre del 2016

DECISIONES QUE TE MARCAN



Se podría decir que lo que más recuerdo de mi niñez y mi estancia en Colombia, mi país natal, son mis abuelos, lo más curioso es que no sé mucho de la vida de ellos.

Lo único certero que puedo decir de ellos es que mi abuela es una viejita encantadora, con ganas de trabajar en lo suyo, la peluquería, Tiene el pelo rojo y sus ojos son marrones, tan marrones como la tierra del campo, en ellos desprende un sentimiento de amor maternal y una eterna paz. Siempre he pensado que fue eso lo que enamoró a mi abuelo, pero la verdad es que no sé lo que mi abuela vio en mi abuelo. Él es un hombre callado, con una cara seria, no sabes si está contento, triste o emocionado, siempre tiene el mismo rotro.
De pequeña, cuando me quedaba a dormir en casa de ellos, lo veía todas las mañanas con un café en la mano y si frase típica: “un café negro todas las mañanas siempre es bueno”. Apesar de que lo aprecio bastante, nunca supe mucho de él, (sobretodo de él), sé que fue un hombre honrado, porque es difícil lo que hizo en su día. Me sorprendió cuando lo supe, lo comencé a mirar con otros ojos u admiré (y lo admiro todavía) mucho, desde ese día comprendí porque mi abuelo era como era.

Esta historia se remonta a juventud de mi bisabuelo. Era un hombre rico, de España y con mucho poder, el cual se enamoró locamente de mi bisabuela, que por lo contrario era una simple campesina pobre, pero como toda buena histroia de amor, se casaron y tuvieron cinco hijos, uno de los cuales fue mi abuelo. Por lo que me han contado, mi abuelo de niño era muy alegre, muy amiguero, salía a la calle a jugar con los chicos del barrio, con sus amigos que se suponía que sería para toda la vida, pero por lo contrario estos, cuando fueron creciendo, adoptaron un estilo de mala vida, traficantes, drogadictos… Por suerte mi abuelo fue sabio y se apartó de esas malas amistades. Fue creciendo más y más hasta convertirse en un varoncito.
Por desgracia mi bisabuelo engañó a su mujer (mi bisabuela) con una amante que tenía hace tiempo, así que se fue de casa y ahora eran pobres. Mi bisabuela apenas llegaba a fin de mes, hasta que un día llegó al barrio alguien “importante” en su furgoneta negra por allí. Todos los vecinos todas las madres y sus hijos, todos se preguntaban qué era lo que esa gente buscaba en un barrio
como aquel, no muy rico.
- ¡OYE TÚ! ¡CHICO! - gritó el hombre que iba conduciendo la furgoneta. - ¿Sabes dónde viva Hugo Cáceres?-
- ¡SÍ!- respondió el chico – vive en la cincuenta y dos con la cuarenta y tres.
Al llegar a la casa de mi abuelo llamaron a la puerta con desespero.
- ¿Está Hugo Cáceres? - preguntó el hombre.
- Sí, está usted hablando con él - respondió mi abuelo - ¿Qué es lo que necesita?
- Sabemos tus contactos, conoces a uno de los traficantes más importantes del país. Queremos hacerte una propuesta. - le dijo mientras abría el maletero del coche.

Me imagino que mi abuelo supo enseguida cuál sería la porpuesta de aquel hombre, y supongo que por un momento dudó de su decisión. Estaban pasando una temporada económicamente mala, pero mi abuelo tuvo el valor de negarse, de ser un hombre honrado, de no pertenecer a esa minoría que todavía hoy marca a nuestro país como tercermundista.


Eso es todo lo que sé de mi abulo, supongo que después de eso, se convirtió en el hombre que es ahora. Me imagino que se dio cuenta que tenía amistades no muy buenas y debía andarse con ojo. La verdad es que lo único que necesito saber – sí, no sé mucho de mis abuelos – es que son personas honradas.